Ignasi Serra

L’altre dia, parlant amb un amic, em feia una comparativa, m’explicava: imagina’t que l’Estat espanyol és una comunitat de veïns i les Balears som un pis de la finca, i que, en lloc d’administrar tu els teus propis doblers, t’obliguen a pagar el teu sou al president de la comunitat, que llavors, a mesura que cada pis necessita doblers, els va repartint segons el seu criteri.

El que ens passa a les Balears és que, quan necessitam canviar la cuina perquè està rompuda, hem de demanar al president que ens doni doblers per pagar-la, i quan li explicam al president que tenim la cuina rompuda i que no podem preparar el dinar ni el sopar per a la família, ens diu que no queden doblers, perquè resulta que els del pis del 3r B acaben de comprar-se un cotxe nou i ja els ha donat els doblers, i que, a més, com que som una família rica, segur que trobarem com pagar-ho. Quan ens deixa de funcionar la rentadora o necessitam reparar la línia telefònica, rebem la mateixa desposta del president, que els del 2n A i els del 4t B han comprat un sofà i cortines noves, i que els doblers no basten per a nosaltres.

És just que nosaltres tenguem la cuina, la rentadora i la línia telefònica rompudes i no ho puguem arreglar? És just que amb la nostra riquesa no només no ens puguem cobrir les necessitats bàsiques, sinó que, a més, es paguin els luxes dels altres pisos?

Nosaltres volem administrar els nostres ingressos, per pagar les nostres necessitats i pagar al president per les despeses de l’electricitat i la neteja de l’escala, l’ascensor i la façana del pis, i fins i tot podem pagar una part perquè som una família que generam molts ingressos, per compensar altres famílies que cobren menys o que són més nombroses. Però el que no volem és que la nostra família visqui sense les necessitats bàsiques cobertes, mentre el president paga els luxes als altres pisos.

http://www.unitatxilles.cat