Ignasi Serra

Després d'uns quants dies de les eleccions i una vegada acabats els exàmens és temps per pensar i discutir un poc sobre l'actualitat política actual. Després de les victòries del PSOE i del PP, ja que han pujat d'escons els dos, s'obre una període de reflexió per totes aquelles candidatures que no han assolit el seu objectiu. Com és el cas d'Unitat per les Illes.

Des de fora de tots els partits integrants i com a simple ciutadà d'aquesta terra també he pensat un poc sobre els motius de la desfeta. Alguns diuen que no s'ha entés que PSM i UM s'ajuntassin, d'altres que els altres no han fet campanya, ni tan sols s'han votat. Jo no crec ni en una cosa ni en una altra. Crec que molta gent ha entés que tots els partits sense lligams amb Madrid s'hagin unit per aconseguir una veu independent al Congrés i crec que molta gent ha dubtat sobre si votar el PSOE o Unitat, les quals s'han decantat per la primera opció per evitar una victòria de la dreta nacionalista espanyola i han preferit una victòria de l'esquerra nacionalista espanyola.

El missatge d'Unitat ha arribat als mallorquins, tot i que no ha aconseguit entrar en els grans nuclis de població, el mateix podem dir a Eivissa o Menorca, llocs on pot ser s'ha considerat una candidatura exclusivament mallorquina, és una hipòtesi, no n'estic del tot segur. El gran problema d'Unitat ha estat el bipartidisme. La dicotomia PP-PSOE, Zapatero-Rajoy. L'elecció entre un i l'altre com a les úniques vàlides ha passat factura a tots els partits excepte CiU, BNG i Na-Bai, que mantenen el seu nombre de diputats. Basta veure que CHA i EA no seran al Congrés, que ERC i IU han perdut el seu grup parlamentari i que partits com PNB o CC han baixat la seva representació a la cambra baixa. El bipartidisme ha estat una tònica arreu de l'Estat que ha estat un mur per aquests partits, entre ells Unitat.

Pot ser que Unitat hagi comés errors, segurament, i per això hi ha analistes polítics infinitament més capacitats que un servidor per analitzar-ho, però basta veure que arreu de l'Estat hi ha hagut una mateixa tònica, el bipartidisme i el nominalisme: ZP-Rajoy. O un o l'altre i sense cap altra opció. Un joc que la premsa ha afavorit molt, perjudicant les veus alternatives que hi ha arreu de l'Estat.