Ignasi Serra

Aquesta és una frase molt famosa entre parlants de llengües no-oficials d'un Estat-Nació. En aquest cas l'exèrcit representa el poder de l'Estat que pot sobreviure sense cap problema en la seva llengua. Avui en dia, si l'anglès és la llengua dominant arreu del món és gràcies a la superioritat militar dels EUA. I és que els països forts exporten la seva llengua com una llengua forta. El mateix passa amb Espanya, tot i que abans de l'espanyol els estrangers consideren altres llengües més "útils" brevejen de tenir una llengua parlada per 400 milions de persones.

I és que en els Estats hi ha tendència a anar cap a la llengua única. A França llengües com l'occità, el bretó, el basc i el català estan prohibides i totes quatre gairebé desaparegudes. Perquè França és en francès. El mateix passa a Itàlia amb totes les llengües que s'hi parlen, que són un grapat, entre elles el català, també estan a punt de desaparèixer. Totes aquestes llengües no tenen exèrcit al darrere, és a dir, no tenen un Estat propi que funcioni en la seva llengua i els seus parlants tinguin consciència de pertanença a una comunitat. El maltès que té 240.000 parlants, menys que el català a Mallorca, no està a punt de desaparèixer, perquè a Malta és l'única llengua oficial i els seus parlants se senten membres d'un col·lectiu i no tenen la necessitat d'apendre altres llengües per viure a casa seva.

Tot i això hi ha casos d'Estats igualitaris, com Bèlgica, on el francès, el neerlandès i l'alemany són oficials als seus territoris. Excepte Brussel·les, que es troba en territori de parla neerlandesa i té dues llengües oficials, el francès i el neerlandès. En aquesta ciutat tot es fa en dues llengües, fins i tot la policia et demana en quina llengua t'ha de parlar, just la Guàrdia Civil espanyola aquí. Suïssa és un altre cas, amb l'alemany, el francès i l'italià com a llengües oficials de l'Estat. Suïssa funciona en les tres llengües, tot i que hi ha un domini alemany pel fet de ser parlat pel gairebé 80% de la població.

Espanya mira cap a França en aquest sentit. Molts de castellanoparlants que viuen aquí no tenen cap intenció d'entendre la llengua d'aquí, porqué estamos en España y el español es la lengua oficial. Per sort no són tots ni de bon tros i moltíssims l'entenen i el parlen. Però hi ha un nombre important que mantenen aquesta idea jacobina d'un Estat una llengua, evidentment la seva. No poden entendre que la llengua d'aquí és tan útil com la seva, perquè té la mateixa funció, que és comunicar-se.

La idea que al llarg de tres-cents anys en han inculcat de tenir l'espanyol com a llengua per sortir de casa nostra i per emprar amb castellanoparlants funciona, ja que els catalanoparlants, en majoria, tendim a canviar de llengua quan l'altre interlocutor parla espanyol. No intentam mai, en majoria, saber si ens enten o fer-li entendre que nosaltres no tenim cap obligació de canviar de llengua perquè la nostra és la pròpia i també oficial en aquest tros de terra.

Per desgràcia, sembla que la normalització de la llengua catalana, ni de cap altra en el món, no arribarà mentre la llengua opressora sigui oficial en el seu territori. La llàstima no és que els espanyols no ho consentin, evidentment no volen cedir poder lingüístic, sinó que molts catalanoparlants entenen que tenir dues llengües oficials és bo i són els primers que canvien de llengua i pitjen el botonet del congrés per evitar que les altres llengües, i també la seva, hi siguin presents.

Els grans ideòlegs de l'Espanya planan i uniforme sabien i saben que les llengües són les ànimes dels pobles. Si aquesta ànima desapareix, també desapareix el poble i el seu poble lingüístic, perquè la seva continua amb un exèrcit al darrere que evitarà a través de la legitimitat constitucional el desmembrament de la pàtria.